lunes, 10 de octubre de 2011

"Habla con una pared: ¡hablar solo es muy saludable!",Rojas Marcos, psiquiatra

VÍCTOR-M. AMELA - 26/03/2010

Tengo 66 años. Nací en Sevilla y vivo en Nueva York desde 1968. Soy médico y psiquiatra. Estoy casado y tengo cuatro hijos (de 4 a 19 años) de dos matrimonios, y un nieto (1 año). ¿Política? Social. ¿Dios? No creo, y respeto a los que creen. Afectos y autonomía dan resiliencia.

Resiliencia

"No importa lo que pase: ¡importa cómo vives lo que pasa!", dijo un viejo sabio. A esa capacidad la llaman hoy resiliencia, y Rojas Marcos le dedica el manual Superar la adversidad (Espasa), pistas para asimilar mejor reveses. Una cita de Darwin lo encabeza: "No son los más fuertes de la especie los que sobreviven: sobreviven los más flexibles y adaptables a los cambios". Y para ello conviene autoconfianza, nacida del cariño ("yo era un desastroso estudiante... hasta que una profesora me hizo sentir que confiaba en mí", recuerda don Luis), y el escudo del humor: cuando don Luis preguntó a su madre qué prefería que hiciesen con su cuerpo al morir, ella dijo: "Dadme una sorpresa".

Resiliencia es…

La capacidad humana de asimilar y superar adversidades graves. Deriva del latín resilire:rebotar.

¿La resiliencia nos ha llevado hasta aquí como especie?

Es un mecanismo adaptativo, sin duda.

¿Qué adversidad es la peor?

Perder a alguien muy querido. Padecer una enfermedad terminal, o un accidente traumático, o una agresión violenta... En términos generales: una ruptura fuerte.

¿Ruptura con qué?

Con tus conexiones con la vida hasta el momento. Si depositas tu identidad en tu empleo, ¡perderlo será una grave adversidad!

Y me quedaré sin sustento material.

Ya, pero adversidad grave es la que sacude tu sentido de la vida, la que te lleva al "¿tiene ahora algún sentido seguir viviendo?".

¿O resiliente o suicida?

Sí. Aunque habrá también quien siga vivo sin vivir, pasivo. O con hábitos autodestructivos, que es otro modo de suicidio.

Deme tres ejemplos de resilientes.

Joseph (54 años) superó un cáncer de páncreas. Hoy se le ha reproducido, le afecta ya a los huesos. ¡Yo hubiese tirado ya la toalla! Él sigue activo, relacionado, sin hundirse.

Otro.

Rose (44 años), de clase media-alta: desde los 5 años su tío abusó de ella sexualmente. Eso le ha dificultado confiar en los demás, relacionarse... Pese a todo, ha sabido sobreponerse y cultiva la confianza.

Y tres.

Marie ha visto morir de leucemia a su único hijo (23 años), que ella crió como madre soltera. Hoy me dice que ese trauma la ha hecho sabia, que hoy sabe qué es esencial y qué es superfluo. A este fenómeno le llamo crecimiento postraumáutico.

¿Aprender de la desgracia?

La mayoría preferiría no haber vivido ese sufrimiento, pero a la vez te confesarán que eso los ha hecho mejores…

Un tetrapléjico me dijo que no cambiaba su vida por la anterior al accidente...

Estudios con personas que han sufrido una grave adversidad revelan que su grado de felicidad presente es casi idéntico al que tenían antes del suceso. Se observa lo mismo entre gemelos idénticos.

En tal caso, la resiliencia podría ser una aptitud genética.

Tiene una base genética, seguro. Pero interfieren después factores ambientales.

¿Cuáles?

Dos, fundamentalmente: uno, el grado de conexiones afectivas; y dos, el grado de autonomía personal.

Repasemos: uno, conexiones afectivas.

Se trata de haber recibido afecto y tener una red de amigos. ¡Cultívelos! Si tienes con quien hablar y compartir, ¡estás salvado!

¿Sí? ¿Basta con hablar?

Sí: cuando me abandonó mi primera mujer, yo caí en una depresión. Y hablar con un amigo me salvó.

¿Ha sido esa ruptura conyugal la mayor adversidad de su vida?

Sí..., hasta que estuve a punto de morir en el 11-S, donde desaparecieron varios conocidos míos, como el mismo jefe de bomberos... Lo superé también hablando con amigos...

Necesitamos ser escuchados.

Es algo aún más elemental: hablar supone objetivar verbalmente las emociones, empaquetarlas en palabras, sacarlas de ti, alejarlas..., y eso va diluyendo el conflicto emocional. Incluso hablar con tu perro, tu gato...

¿Y si no tengo ni un amigo, ni un perro ni un gato?

Háblate a ti mismo al espejo.

...

¡Sí, sí...! O con la pared. Habla con una pared. ¡Habla! Que sí, que eso te aliviará: ¡hablar solo es muy saludable!

Le creo, pero mejor cultivaré amigos. Dos: autonomía personal, me decía...

Un científico, Sanderson, hizo un experimento ilustrativo: reclutó a personas que se ahogan ante el CO y les hizo respirar aire 2 por un tubo, inyectando crecientes dosis de CO ..., pero haciendo creer a la mitad de 2 ellos que girando una llave podían minimizar la dosis. Eso era mentira, ¡pero el 75% de estos permanecieron tranquilos..., mientras que el resto padecía accesos de pánico!

Conclusión.

Sentir que dominas las riendas de tu vida te da poder sobre tus circunstancias.

Sabiendo todo esto, ¿cómo puedo aplicármelo para fortalecer mi resiliencia?

Uno, cultiva tus relaciones afectivas. Dos, narra lo que te pasa, cuenta tu historia. Tres, intenta pensar que tienes poder sobre tus circunstancias, y así minimízalas. ¡Crecerás en autoestima y autocontrol! Serás más resiliente: alejarás la infelicidad.

¿Quiénes son más resilientes en general, los hombres o las mujeres?

Aunque nacen más hombres que mujeres, acaban sobreviviendo más mujeres que hombres... Es un dato.

Si le pregunto: "Vivir, ¿para qué?", ¿qué me responde, doctor?

Dímelo tú. Si tú no encuentras motivo alguno para vivir, ¡nada puedo hacer yo! Pero siempre suele salir algo ínfimo: ver salir el sol, ver un partido... Y tirando de ese hilo, de lo que se esconde detrás de eso, encontraremos las conexiones con la vida...

¿Cuál es su motivo para vivir, doctor?

¡Tengo tantos, felizmente...! Pero si me obligas a quedarme sólo con uno, te diré uno: "Ya que estoy aquí..., ¡aprovecho!".


martes, 4 de octubre de 2011

Els Menuts de la Pineda 2011-09-20


LES ANGUILES

L'objectiu d'aquest escrit és informar als Pares i Mares dels Menuts del treball que s'està fent a les aules amb els infants, en aquest cas les Anguiles.

A la classe de les Anguiles tenim engegat un espai d'estimulació psicomotriu dirigit a què els nens desenvolupin, integrin i automatitzin la motricitat de manera harmònica fent un seguiment individualitzat de cada menut.
Per això, observem a cada menut i identifiquem la seva etapa evolutiva i a partir d'aquí, preparem un treball d'estimulació individualitzat per que l' infant vagi assolint correctament les etapes següents del seu desenvolupament. També corregim, si cal, algunes postures i costums que podrien ser contraproduents per a ells: per exemple, romandre assentat a la cadira massa estona o bé seure a terra si encara no està preparat o no ho fa per sí mateix...

En aquest moment, totes les Anguiles estan a la etapa de Terra (que es divideix en 5 nivells i acaba aproximadament quan el menut camina). L’ etapa de terra és la que segueix a la primera etapa Neonatal (que comença en el naixement i acaba als tres o quatre mesos aproximadament). Tots els valors cronològics i temporals són sempre aproximats.
Per aconseguir un creixement harmònic és indispensable, entre altres coses, construir correctament els esquemes motrius perquè aquests són la base sobre la qual s'aniran edificant la resta i que configuraran el global del desenvolupament.
Aquest concepte pren màxima importància en els nadons, ja que estan construint les bases maduratives que definiran, en el futur, junt amb les vivències dins el nucli familiar i a l'escola, la seva identitat.
Des de la primera etapa del desenvolupament, Neonatal( fins als 3 0 4 mesos), fins a la Pubertat (12 anys aprox.), hi ha moments evolutius molt diferenciats que es beneficien enormement si reben la estimulació adequada, és a dir, que per a cada nivell existeixen uns exercicis i postures i maneres d'estar idònies per a completar cadascuna de les etapes maduratives. Les etapes evolutives no són independents unes de altres sinó que les primeres fan de base per a les següents.
La posada en marxa d'un programa psicomotriu adequat per el/la nen/a permet la maduració del moviment activant també la resta d'àrees del desenvolupament que són:

el llenguatge/comunicació
els mecanismes de control
els esquemes de coneixement i
l'adaptació social.

Per aprofitar al màxim qualsevol programació psicomotriu és fonamental conèixer el nivell maduratiu real de cada nen per tal de poder adaptar el programa a les seves necessitats, perquè tan perjudicial és la manca d'estimulació com la sobre-estimulació.

Us animem a seguir a casa amb la tasca que fem a la Llar. Mentre els infants estiguin desperts, deixeu-los estirats a terra perquè puguin moure's lliurament en un espai ampli.....ni asseguts a les cadires ni dins dels parcs!
Alguns es queixaran al principi i protestaran...però si seieu a terra amb ells a jugar, ben aviat s'hi trobaran a gust...


Inés Cullell Falguera
Psicòloga Clínica i Artterapèuta